Candel i la catalanitat com a projecte

“La catalanitat no és una qüestió de naixement, sinó de voluntat.” Aquesta frase de Paco Candel, que molts citen com a divisa cívica, és una d’aquelles veritats que demanen ser posades a prova. I no com a eslògan, sinó com a compromís: quin país som si no som capaços de fer de la diversitat un projecte comú? Quan Candel parlava dels “altres catalans”, no es limitava a constatar una realitat demogràfica. Denunciava un buit, un fracàs ètic i polític, i alhora assenyalava un horitzó: només serem un país si la diversitat de la seva gent és part essencial del seu relat fundacional.

Aquesta és la qüestió de fons que continua oberta: com construir un país que no només reconegui la seva diversitat, sinó que l’assumeixi com a definició estructural i com a força constitutiva?

No és fàcil fer-ho en un moment de desorientació política. El catalanisme, avui, travessa un temps de dificultats: debilitament institucional, fragmentació partidista, crisi de projectes compartits. Davant d’això, el risc d’un replegament identitari és real. Però precisament per això cal reclamar un catalanisme obert, inclusiu i amb vocació de majories. Un catalanisme que parli no només del país que som, que també, sinó sobretot del país que volem ser.

Candel ho sabia de primera mà. No escrivia des d’una torre d’ivori. Coneixia la misèria dels barris marginals, la invisibilitat social, l’estigmatització de la pobresa. Però, sobretot, sabia que escriure era fer lloc. Que anomenar les coses era començar a canviar-les. “Caldria que Catalunya es fes càrrec del seu propi poble”, deia. La frase encara crema. No n’hi ha prou amb proclamar que la llengua ens uneix si aquesta llengua no és accessible per a tothom. No n’hi ha prou amb celebrar la cultura catalana com a pilar nacional si continua sent, com a encara sovint, patrimoni només de part del país.

Fer de la llengua un espai de trobada i no d’exclusió. Obrir la cultura catalana a nous relats, nous accents, noves mirades. Apostar decididament per polítiques d’inclusió que in per l’educació, els mitjans de comunicació i la participació en la vida col·lectiva del país. Això és fer construcció nacional. No sobre la base d’una essència preexistent, sinó d’un projecte col·lectiu que està en construcció permanent.

La catalanitat, si vol ser viva, no pot ser una identitat tancada. Ha de ser una construcció col·lectiva, oberta i dinàmica. Ha d’atendre les necessitats materials de la gent, ha de combatre les desigualtats i la segregació, i ha d’assumir sense complexos la diversitat i el pluralisme que la constitueixen. Ha de ser sobretot un projecte d’esperança, d’il·lusió, d’oportunitats i de futur. Aquesta és, avui, una tasca col·lectiva urgent.

Cal que estiguem atents i que parem esment a les veus del país que, com Candel, ens assenyalen els marges i les costures; els nous altres catalans que reivindiquen participar plenament de la catalanitat, sense barreres ni prejudicis. No sabem qui serà el pròxim Candel, però potser aprendrà català a la feina, a l’escola, amb el veïnat. Potser començarà a escriure en català, amb l’empenta de sentir-se part d’aquest país. I potser, com ell, acabarà signant el llibre més venut per Sant Jordi.

La responsabilitat de fer-ho possible és, també, nostra.

Xavier Antich és president d’Òmnium Cultural.